* Va recórrer tot el món abans de conèixer Déu

* Ara es troba en una malaltia terminal

* És la conseqüència d’una vida de drogues i alcohol

* Però té una fe ferma i una esperança eterna

Fa temps que no toca la guitarra ni compon cançons. Ara és la seva filla Priscil·la, d’onze anys, la que canta una cançó que composà per a ell [traducció de l’anglès]:
“No em pots aturar ara,
la lletra sortirà de la meva boca
com l’aigua que corre…”
i diu: “Vaig fer aquesta cançó per dir al meu pare que mai canviaré, vull seguir la meva vida amb l’esperança, la fe i l’amor que ell m’ha ensenyat.”

Actualment Luciano Rubio, de 56 anys, està ingressat al Yale New Haven Hospital, de Connecticut, EUA, en la fase terminal d’una cirrosi amb símptomes que es notaren des de fa 8 anys. És l’últim graó de la seva carrera des que conegué Déu i abandonà una vida de rebel·lia, d’alcoholisme i de drogues, que havia començat en una edat primerenca.

Només tenia 12 anys quan marxà de la casa de Valparaiso, la ciutat portuària de Xile. Des del llit explica: “Em vaig criar en un ambient de pescadors i mariners. Això, més els problemes familiars, m’impulsaren a voler viatjar. Als 14 anys vaig complir el meu somni i aconseguí un passatge cap al Brasil. El pare, ja separat de la meva mare, em firmà el permís per sortir del país.”

DEL BRASIL CAP A EUROPA

La seva estància allà fou breu. Al cap d’uns mesos aconseguí pujar de polissó en un vaixell amb rumb a Europa i allà mateix començà la vida de mariner. Viatjà per tot el món durant 11 anys i aprengué cinc idiomes, però també conegué les drogues i l’alcohol. Finalment, cansat de viatjar, s’establí al Brasil. Durant 9 anys anà de ciutat en ciutat, fugint de la policia i buscant la manera fàcil de fer diners. Sempre ple de problemes, arribà fins a la frontera del Paraguai.
Explica que: “Era pràcticament un captaire. Vaig creuar la Ciudad del Este i, com que sabia diversos idiomes, em col·locaren al restaurant del Casino. L’amo era un mafiós i aviat em vaig cansar d’aquell ambient. Aleshores vaig decidir viatjar a Asunción, la capital del país. Volia parar ja de drogar-me.”

L’OPORTUNITAT
Rubio es posà a caminar, disposat a fer autoestop. Després de molt caminar demanà aigua en una bòvila, la fàbrica de totxos. “La mestressa era una dona viuda que m’oferí treball, amb beneficis socials i tot en regla. Això em semblà com caigut del cel! Junt amb la proposta laboral, establí una condició: els diumenges havia d’anar a l’església. Ho vaig trobar fàcil de complir. El primer diumenge anàrem al Centre Familiar d’Adoració, on vaig experimentar la presència de Déu i plorava com un infant. Tots em semblaven germans i em sentia plenament acceptat.”

Al cap de pocs mesos de congregar-se, Luciano s’enamorà d’una noia i volia seguir la mateixa conducte a la que estava acostumat. Ella es negà rotundament a mantenir relacions sexuals abans del matrimoni i ell decidí que es casarien ràpidament. Ella li digué que abans havien de parlar amb el pastor, i la resposta va ser negativa. “Em vaig tornar boig, vaig sortir de l’església per tornar a veure com abans. Encara tenia la feina, però en començar a usar cocaïna la vaig perdre. Havia perdut tot el que m’havien donat”, reconeix. Aleshores tenia 34 anys.

LA RESTAURACIÓ
Sense treball, sense saber què fer de la seva vida, es dirigí al centre de la ciutat i allà com un miracle es trobà amb la jove que havia volgut casar-se. Ella l’invità a tornar a parlar amb el pastor. “No és la manera com caus, sinó com t’aixeques és el que importa”, li va dir. El pastor els va rebre amb amor. “Em va abraçar i vaig sentir novament el mateix calor. Em va parlar d’un missioner que havia arribat a Asunción per treballar amb alcohòlics i drogoaddictes. M’envià allà i vaig conèixer a Rodney Haart, fundador del Centre Victòria, del ministeri Desafiament Juvenil. Vam començar a treballar junts i jo em vaig dir: ‘Que sigui el que Déu vulgui’.”
Els 20 anys de la seva vida li van passat vertiginosament. Abans d’acabar el programa de 12 mesos en el Centre Victòria ja era un ajudant. Més tard fou un enviat dins del Paraguai i finalment als Estats Units. “Recordo que als nou mesos d’estar en el Centre vaig preguntar a Déu què podia fer, sense família i sense ningú que em visités. Vaig sentir que Ell em responia: ‘Descansa, descansa amb mi”. Així vaig aprendre a ser un cristià per la resta de la meva vida. I fins al dia d’avui no he sortit del Centre Teen Challenge.”

CONSTRUINT UNA FAMÍLIA
Luciano Rubio es casà amb Maria Cabañas, una jove que treballava en un ministeri amb els infants del carrer. “Foren els millors anys de la meva vida. Vaig veure que no em quedaria sol, que Déu volia que tingués una esposa i que formés una família”, expressa alegrament. La família Rubio foren dirigents d’una església que fundaren a l’interior del Paraguai. Més tard, quan el missioner Rodney Haart retornà als Estats Units i es féu càrrec dels Centres Teen Challenge de la regió de New England, els invità a treballar amb ell.

Lucioano-amb-la-seva-dona-celebrant-l'aniversari

Luciano amb la seva dona celebrant l’aniversari.

Rubio arribà als Estats Units amb la seva esposa i dos fills petits. Aquell mateix any començà a manifestar-se la malaltia que ha anat minant la seva salut. “Em van trobar diabetis i hepatitis C. Però vaig seguir treballant a temps complet, tot i la manca d’energia.” Uns anys després se li manifestaren varius a l’esòfag. Vomitava sang, va emmalaltir greument i pensava que es moriria. En aquell temps tenia por i demanava al Senyor que no ho permetés.

“Vaig començar a prendre cocaïna i vaig perdre la feina”

ESTAR PREPARAT
Avui és diferent. “Ara estic llest per a morir, entregat a la voluntat de Déu. Estic preparat”, afirma. No obstant indica que li ha demanat que no se l’emporti abans de veure créixer els seus fills. Elies té 15 anys, Jonatan 14, Priscil·la 11 i Caleb 5. “El Senyor m’ha mantingut viu per això”, diu Luciano.

Quan el vam anar a veure estava cansat i tancà els ulls. Abans d’acabar l’entrevista li preguntàrem pels millors moments del seu ministeri. Aleshores explica diversos miracles de sanitat que tingueren lloc a Concepción, Paraguai. Talment com l’aparició de l’àngel del Senyor: “Estàvem aixecant una església i vivíem a dalt del saló de cultes. Aquell dia jo havia d’ensenyar sobre l’Esperit Sant, però havia discutit amb la meva esposa i sentia que no podia ense-nyar, perquè estava en pecat. De cop i volta ella baixà, es va asseure davant meu i em va dir: ‘T’estimo’. Això em reconfortà i també li vaig dir que l’estimava.
Després, quan vaig aixecar la vista per començar la classe vaig veure a la finestra una figura amb vestidures blanques, cabell panotxa i un rostre de llum. Vaig arrencar a plorar i els altres també vam començar a plorar. Només jo veia la figura, però la presència de Déu ens va cobrir a tots. Vaig caure de genolls, no podia mirar aquella imatge completament santa.”
Déu salvà la seva ànima a Teen Challenge i ell decidí continuar amb aquest ministeri fins al final. Un final que segons els informes mèdics era molt pròxim. Però ell i la seva esposa, que en té cura dia i nit, confien que aviat retornarà a casa.

LA DESPEDIDA
“He vist molts joves que volen deixar les drogues, sense aconseguir l’objectiu. Hem d’arribar a la crisi per demanar ajuda. A voltes el pare, la mare, l’esposa o el marit els poden guiar a buscar l’ajuda, però la crisi real és a dins, és arribar a sentir fàstic per les drogues”, acaba dient abans d’adormir-se.

El deixem descansar i rellegim una petita part del poema titulat “El meu pare, el meu amic”, escrit pel seu fill Elies, que integra un volem de poetes en edat escolar, a nivell nacional:

El pare, el meu pare, el meu amic.
Estava sa i fort,
però sembla que arriba a la seva fi,
cada dia podria ser que fos l’últim…
La seva pena voldria que fos la meva,
així no sofriria dia rere dia.

Previous post

DOS ASTRONAUTES DES DE L’ESPAI

Next post

JOSUÈ FERRER explica per què deixà de ser ateu

PresEvan

PresEvan

No Comment

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>