Opinió

L’“ESGLÉSIA”=L’ASSEMBLEA DELS CREIENTS

El seu significat avui en el nostre context

Què significa “església”? Actualment molt sovint es refereix a un edifici de culte o a una organització denominacional. Però originalment no tenia res a veure amb això. El terme ha sofert una transformació (o manipulació) degut a una religiositat mal enfocada. En grec, l’idioma del Nou Testament, el terme és “ek-klesia”: “Ek” significa “fora de” i “klesia” que prové del verb “cridar, convocar”. Així “ekklesia” té el significat en grec d’“assemblea”. O sigui, “els cridats fora de”. De què? Segons Pau, de la vana manera de viure.

“Els primers cristians es reunien per les cases”

Per tant l’Església és els creients reunits, no un edifici ni una organització religiosa. És l’esposa de Crist (invisible de moment) i no té res a veure amb la construcció de temples. Realment, tota congregació ha de tenir un temple propi? Té això una base bíblica o del cristianisme primitiu? No, no té ni base bíblica ni figura en el cristianisme apostòlic. Que és més “pràctic”?, i en quin passatge bíblic ve la defensa d’“allò més pràctic”?esglesia1 Si els cèsars regalaven temples pagans als bisbes per poder-los controlar, això ens indica el paper real dels temples. Primer s’obté un temple i després el temple canvia la congregació. Que actualment la gent entengui per “església” el temple i no la congregació (que és el seu sentit originari) diu molt del perill del temple de pedra i de fusta. Però dubto molt que la gran majoria dels creients vulguin veure això i potser molts es molestaran d’aquesta reflexió.

EL LOCAL I L’ESTRUCTURA DE REUNIONS

Els primers cristians es reunien en cases particulars o a l’aire lliure i, en època de persecució, en coves i catacumbes. En els països on l’Església és actualment perseguida (com ara a la Xina, al Vietnam o en molts països islàmics) es reuneixen en les cases o s’amaguen allà on poden. I en les esglésies on hi ha un desvetllament funcionen per mitjà de cèl·lules de discipulat, a les llars.

Podem invertir molt en allò que es accessori: comprar un local o fins i tot decorar-lo luxosament, anomenant-lo “la casa de Déu”. Però llegim a l’Escriptura: “Això diu el Senyor: El cel és el meu tron…quina casa podríeu construir-me? (Is 66,1 i Fets 7,49).

Primer nosaltres modelem el local i després el local ens modela a nosaltres, limitant-nos espiritualment. El manament del Senyor, en les seves últimes paraules, fou anar per tot el món a fer deixebles, res digué de temples. Si els grups denominacionals ho fan amb tanta prioritat és perquè als creients el resulta més còmode per amargar-se del món, mantenir les rutines, conservar la jerarquia humana i fins i tot pot ser presentat com una mena de “mèrit” davant el Senyor (o de manament suposadament diví).

No obstant, és una simple tradició humana, sense cap base bíblica. Fins el segle III no hi ha cap constància de temples cristians i, a més, foren donats per les autoritats (sovint locals de culte confiscats a altres religions) a fi de comprar els dirigents, controlar els creients i prostituir la fe en barrejar-la amb l’avarícia del poder i la dominació (Mt 11,12). “Ara, al contrari, lluitem contra un perseguidor enganyós, contra un enemic adulador, contra l’anticrist Constantí (un emperador romà). Aquest…no ens empresona per alliberar-nos, no ens aplica el turment, però ens té el cor dominat, no ens decapita amb l’espasa, però mata l’ànima com l’or… honora els bisbes a fi que no siguin pastors, construeix esglésies per a destruir la fe” (Liber contra Constantium imperatorem, 360, Hilari de Poitiers, bisbe).

L’únic temple que Jesús emfatitzà fou el de la mort i la resurrecció del seu propi cos, i ja aleshores no fou comprès pels dirigents religiosos, que pràcticament l’acusaren de terrorista davant les autoritats romanes (que, a més, eren estrangeres) per pretendre ensorrar “el temple”.

A Joan 4,20-24 Jesús desmenteix la mateixa ortodòxia en afirmar que en un futur no adoraran ni a la muntanya de Samaria ni en el temple de Jerusalem (un motiu de discussió entre jueus i samaritans semblant a les actuals divisions denominacionals o regionals), sinó “en esperit i en veritat”.

Després de ressuscitar a Llàtzer, els ortodoxes legalistes es van alarmar encara més contra Jesús (Joan 11,42-43), considerant-se a si mateixos els guardians de la pàtria contra aquell que ressuscita els morts. I utilitzen el temple com a pretext per a voler matar-lo! I a Joan 12,42 veiem que hi ha fariseus, fins i tot el principals, que creuen en Jesús, però que callen a fi que no els expulsin de la sinagoga. Ja tenim, doncs, la barreja entre fe i legalisme, tan típica entre els actuals cristians, que els porta a callar per por a la reprensió legalista d’allò que més haurien d’aclarir, i tot això degut a que prefereixen la glòria humana a la de Déu.

L’església canta: “Veniu, veniu, si esteu cansats, veniu”, quan el que s’hauria de cantar és: “Aneu, aneu: tu que estàs escalfant el banc, ves-hi, ves-hi”.
L’estructura ha de ser per al Regne i no el Regne per a l’estructura! El Regne de Déu no és el Cel -com molt sovint prediquen o donen a entendre molts predicadors i les denominacions-, sinó que és les Benaventurances, un Regne de l’amor de Déu per viure’l ja aquí a la terra (Mat 12,28; 13, etc.) ja que és la pau divina que habita entre nosaltres (Lluc 17,21: “El Regne de Déu és enmig vostre”, i que els falsos dirigents alteraven i amagaven (Jer 23,2-4; Ez 34,2-4.10-12; Miq 3,5.7.11; Zac 11,15-17).

A l’església primitiva tots hi podien intervenir, hi havia diàleg, no només sermons unidireccionals (1Co 14,26). Hi havia llibertat en Crist, la “perfecta llei: la de la llibertat”, segons Jm 1,25.2,12. Crist va dir que “els dirigents de les nacions se’n fan els amos, i els magnats els sotmeten al seu poder. No ha de ser pas així entre vosaltres” (Mt 2025-26).

Un bon sistema és reunir-se en petits grups veient-nos les cares, en semicercle, no per un enfocament “igualitari” sinó perquè ni el predicador ni el pastor han de requerir una atenció abusiva, ja que no hi ha un sacerdoci “mitjancer”, sinó l’universal de tots els creients. El clericalisme sacerdotal com a mètode eclesial no és novotestamentari, en tot cas seria de la vella llei.

“Un bon sistema és reunir-se en petits grups veient-se les cares”

esglesia2SALARI I TEMPLE, TENEN ALGUNA BASE EN EL NOU TESTAMENT?

Explica l’apòstol Pau com ell mateix es guanyava la vida durant el seu ministeri: “Com que tenien el mateix ofici de fer tendes, es va quedar a treballar amb ells” (Fets 18,3).
Que no volia ser una càrrega per a ningú: “Passant necessitat no vaig ser càrrega per a ningú, perquè les meves necessitats les van cobrir el germans que van venir de Macedònia” (2Co 11,9). “De ningú no he cobejat ni diners ni vestit (Fets 20,33). “En tot ho he ensenyat que convé treballar a fi d’emparar els febles” (Fets 20,35).

Com en seria de beneïda l’església del Senyor si el sosteniment del ministeri de l’apòstol Pau no hagués estat sepultat actualment. És cert que l’obrer és digne del seu salari, però la glòria que buscava Pau superava el viure de la caritat del poble del Se-
nyor, que molt sovint és escarransida.

Vegem un textos més: “Jo d’aquest dret (viure de l’evangeli) no me n’he servit mai, ni escric això per reclamar-lo: que més m’estimaria morir abans que ningú em prengués aquest honor (1Co 9,15). “Quin és el meu mèrit? Que quan evangelitzi doni de franc l’evangeli, sense fer valer el meu dret en l’evangeli”
(1Co 9,18).

Una cosa és el servent a temps complet que surt per amor a Crist sense rebre res dels gentils (3Jn 7), és a dir, un missioner. I, una altra molt diferent, és la pluralitat de pastors que cada assemblea pugui tenir. Ells, naturalment, han de treballar per evitar ser una càrrega a la comunitat.

Actualment els que podrien ser desqualificats pel mateix Senyor (Jn 10,12), no desitgen saber res del manteniment del ministeri de l’apòstol Pau, que encara que va rebre ajuda d’esglésies, sempre es guardà de ser una càrrega. A Crist s’hi servia gratuïtament, tal com està escrit: “Que cadascú de vosaltres posi al servei dels altres aquell do que hagi rebut” (1Pe 4,10). Però bé cal ajudar en les necessitats, també tal com està escrit: “Heu fet bé de compartir amb mi aquests moments difícils. Vosaltres, el filipencs, sabeu també que als inicis de l’evangelització, quan vaig sortir de la Macedònia, cap altra església, llevat de la vostra, no va voler participar en l’ajut en donatius, perquè fins a Tessalònica, més d’una vegada m’heu fet arribar ajuda per a les meves necessitats” (Fl 4,14-16).

Un altra tema seria: Realment tota congregació ha de tenir un temple propi? Té això una base en la Paraula o en el cristianisme primitiu? En veritat que no. Si els cèsars regalaven temples pagans als bisbes per a controlar-los, això ens indica el paper real dels temples. Primer obtenen un temple i tanmateix després el temple canvia la congregació. Que avui la gent entengui per “església” el temple i no la congregació (que és el seu sentit genèric) diu molt del perill del temple-edifici.

 

Previous post

DAVID RICCA

Next post

NEYMAR

PresEvan

PresEvan

No Comment

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>